martes, 22 de noviembre de 2011

Comentari de text de "Oda a Espanya"

Comentari de text Oda a Espanya
Oda a Espanya és un poema escrit l’any 1898 per Joan Maragall i integrat en la part de “Cants” en el llibre de “Visions i Cants”. El poema no segueix una mètrica establerta ni rima establerta, són versos lliures. És un poema compost per vuit estrofes que ens parlen sobre les desgràcies que ha suposat per Espanya implicar-se en la guerra de Cuba, amb la pèrdua d’aquesta.
Primera estrofa: En aquesta primera estrofa Maragall fa una crida a Espanya com si hi volgués parlar cara a cara. Com veurem al llarg del poema, Maragall personifica Espanya i en parla com si fos una persona. Ell deixa ben clar que li parlarà en català, la llengua que li ha donat la seva terra (nacionalisme) i una llengua marginada i que el diferencia dels altres que parlen castellà.
Segona estrofa: En aquesta segona estrofa Maragall ens introdueix el tema sobre el que parlarà al llarg del poema; l’orgull espanyol i la guerra. Maragall critica amb duresa el viure permanentment d’Espanya en el passat, tot sostenint-se amb l’ideal de morir per la pàtria per crear una imatge de glòria, però enlloc de glòria hi ha morts i derrotes.
Tercera estrofa: En aquesta estrofa Maragall introdueix una pregunta directa i retòrica: Perquè ha comportat Espanya que els seus ciutadans morin inútilment en la guerra. No hi troba cap sentit. Després planteja una afirmació lògica; vida és la sang que corre per les venes i si aquesta vessa, suposa la mort.
Quarta estrofa: En aquesta estrofa Maragall continua demanant explicacions i exposant l’egocentrisme espanyol. Només pensava en l’honor i la glòria, li recrimina aquest, però pel camí ha perdut els seus fills, es a dir, els seus ciutadans que formen el verdader país. Maragall evoca més dramatisme dient que l’únic que es celebrava a Espanya eren funerals i no festes. Funerals dels morts per la guerra.
Cinquena estrofa: En aquesta estrofa Maragall evoca el drama i forma unes imatges que ens permeten imaginar-nos el moment que ens descriu: la marxa de vaixells plens de soldats, una marxa cap a una mort segura, cap a una guerra on les seves vides penjaran del fil de l’atzar i el destí. Això ho contraposa amb la indiferència que sent Espanya, que s’ho mira sense preocupació.
Sisena estrofa: En aquesta estrofa Maragall torna a plantejar preguntes retòriques a Espanya demanant-li explicacions: On són els vaixells que portaven els seus fills? Doncs no n’hi ha perquè els seus fills han perdut la vida en la guerra de Cuba. Maragall pretén fer reaccionar a Espanya suplicant-li que torni en si però que primer ha de plorar i penedir-se pel que ha fet.
Setena estrofa: En aquesta estrofa Maragall dóna un missatge molt positiu a Espanya. Li demana que es salvi i es consoli mitjançant el plor i que després pensi en el que té, en la vida, es a dir, que pensi en els seus fills, els que encara té, com el propi Maragall. Que aixequi el cap ben amunt, cap al cel. Aquí podem observar la importància de la mirada cap al cel per Maragall.
Vuitena estrofa: En aquesta última estrofa Maragall acaba amb una sèrie de preguntes retòriques. Ell busca Espanya per reconciliar-s’hi però sembla que Espanya no l’escolta i passa d’ell i dels seus fills, es a dir, dels altres espanyols. Torna a fer referència a la llengua catalana, una llengua que perilla, però sembla que Espanya no hi és. Cansat d’esperar, Maragall acaba amb una contundent frase exclamativa:”Adéu Espanya”, que podriem considerar com un refús de l’autor cap a l’estat espanyol.
En conclusió, Maragall es sent espanyol i manté un diàleg amb Espanya, preguntant-li el què de tot plegat. Es preocupa per la situació d’Espanya i per la injustícia als seus ciutadans, molts d’ells víctimes de la guerra de Cuba. Però Maragall, cansat de veure que Espanya no respon ni a ell ni a ningú, es cansa i li llença aquesta famosa ofensiva de “Adéu Espanya!”.

2 comentarios: