Poeta més singular del corrent post-simbolista a Catalunya, Màrius Torres forma part de la "generació sacrificada", nom corresponent als literaris que van haver de fugir o van haver de parar a causa de la derrota dels franquistes. Salvador Espriu o Bartomeu Rosselló-Pòrcel en són alguns exemples. La poesia de Màrius Torres és una poesia molt elaborada, amb una marcada espiritualitat, un to sentimental i moral i els seus versos tenen molta musicalitat. Màrius Torres va néixer a Lleida en un càlid 30 d'agost de 1910. Va fer els estudis primaris al Liceu escolar de Lleida, lloc on fomentà la seva intel·lectualitat. La seva família suposà per ell un pilar en la seva educació. Torres va créixer enmig d'un ambient republicà i laic. Després de passar batxillerat a l'Institut de Lleida, Màrius Torres marxà cap Barcelona per cursar la mateixa carrera que va fer el seu avi;medicina. Màrius Torres era un bon estudiant i era dels alumnes més brillants de la carrera. A Barcelona Màrius Torres engrandí encara més el seu bagatge cultural assistint a concerts al Palau, anant al cinema i gastant els seus estalvis en llibres. Tot i que sembli mentida, Torres mai es relacionà en cap cercle literari a Barcelona. En aquella etapa era un metge que feia versos. En acabar els seus estudis Torres tornà a Lleida per exercir de metge. El moment però més important en la seva vida i que suposà un canvi radical va sorgir en un 18 de desembre de 1935. A Torres li van diagnosticar una tuberculosi pulmonar que suposà l'ingrés immediat al sanatori de Puig d'Olena, d'on no en sortiria mai més (llevat d'algunes ocasions puntuals) en els 25 anys que li restaven de vida. El dia a dia al sanatori va servir a Màrius Torres per magnificar encara més el seu nivell cultural. Torres llegia, escrivia, tocava el piano i feia llargues passejades pels jardins del sanatori. Els temes de lectura en un principi estaven més enfocats a la medicina, però amb el pas del temps i amb
l'agreujament de la situació la medicina va quedar en el fons d'un calaix donant lloc a la filosofia. La situació però més dura començà en el 1936, amb l'esclat de la guerra civil. Aquest període va ser molt dur per a Màrius Torres ja que es sentia inútil i no podia fer res en el sanatori per defensar la república. L'únic que feia una mica feliç a Torres era la amistat que aquest tenia amb Mercè Figueres de la qual Torres n'estava enamorat i fou la seva font d'inspiració en els poemes de "Cançons a Mahalta". Amb la fi de la guerra i la victòria franquista, la família de Màrius Torres va fugir cap a França. Això suposà un cop duríssim per a Torres, ja que va estar fins a quatre anys sense veure a la seva família. Estaven lluny d'ell i es sentia enyorat, sentiment plasmat en algun dels seus poemes. També hi quedaren plasmats els sentiments de la mort, la religiositat i una forta emocionalitat. En aquest període Màrius Torres va trobar suport en les cartes que s'enviava amb Joan Sales. Els dos mantingueren una llarga correspondència. Màrius Torres també va seguir d'aprop la poesia dels exiliats a França, els quals també seguien amb interès la poesia de Màrius Torres. Carles Riba,el millor literari del moment segons Màrius Torres, va enviar-li una carta felicitant-lo per la qualitat de la seva poesia. Això donà un impuls a Màrius Torres, que recuperà l'alegria i es sentí afalagat. Tot i això, Màrius Torres va morir un 29 de setembre de 1942, amb només 32 anys però amb un llegat literari enorme tot i la brevetat de la seva vida. Màrius Torres sempre serà valorat per la depurada bellesa de la seva poesia, per la importància del seu post-simbolisme influenciat per Baudelaire, la seva concepció de la mort, la seva espiritualitat, la calma i musicalitat que transmet la seva poesia.
